La revolució del caminant
Un dissabte de maig a la tarda i emprenem el camí del sud; el camí meridional d’aquesta nostra geografia sentimental de la Segarra històrica i eterna, que més que una comarca és també un estat de l’ànima.
Amb pessigolles a l’estómac ens enfilem, des del fons de la Vall del Corb, fins a la part més alta d’aquesta contrada propícia a la meravella, on fa quatre-cents anys, el Rector de Vallfogona componia sensuals quartetes: “Un canyeló li donava / Tirsis ab la boca a Flora / i ella també, d’allí enfora, / ab la boca lo acceptava…”.
Arribem, doncs, a Segura, agombolats per una primavera exhuberant, que tot ho engalana. Fins i tot l’aire hi té una qualitat especial. Penso que no és pas estrany que el Kiku i l’Amai hagin triat aquest lloc com a projecte de vida i per establir-hi “La Casa Gran. Centre Cultural Imaginari”, un autèntic taller d’aquimista fet de mediterrània hospitalitat, en un petit poble on cada casa esdevé un mirador privilegiat cap a l’infinit -des del ferfil de Conesa fins a Forès -sentinella abocat a la Conca- que es saluda amb Albió i l’Ametlla a tramuntana i amb la Bovera cap a ponent. I és des d’aquest indret fet petit paradís a la terra, amb l’aroma de la menta i el sabor del tè, d’on partim, en cerimònia, els caminants.
